Joan Boada: L'exili 70 anys

Fa 70 anys, a finals de gener, milers de persones (s'estima que al voltant de 500.000) creuaren la frontera amb França, en retirada, indefensos, famolencs, extenuats, patint la fustigació de l'aviació franquista fins a la mateixa frontera. Els qui van aconseguir arribar a França els esperaven els camps d'internament, i a alguns, fins i tot, la deportació a camps nazis com Mauthausen o Ravensbruck. La majoria d'ells no van tornar a Catalunya mai més.
La raó d'aquell exili massiu no era un altre que haver defensat la legalitat republicana i un govern escollit lliurament a les urnes. En definitiva, el mateix sistema democràtic del qual gaudim avui dia. Per aquesta raó tan noble van haver de deixar casa seva, abandonar-ho pràcticament tot, sovint separar-se de les persones estimades sense saber i on acabarien ni, el que és més important, quan tornarien. Poques persones a tot Europa han patit una trajectòria tan dura i durant tant de temps com els nostres exiliats i cal, és imprescindible, traslladar a les generacions presents i futures la vivència de l'exili i fer justícia amb la seva memòria.
Aquesta vivència la podem observar en l'exposició de fotografies de Manuel Moros al museu memorial de l'exili de la Jonquera i que durant tot aquest any el Govern de la Generalitat, mitjançant el Memorial Democràtic, commemorarà en diferents actes arreu de Catalunya, sobretot a les comarques gironines. Les fotografies de Manuel Moros (home d'esquerres i compromès) aconsegueixen commoure'ns i a través de la seva càmera ens transmet el patiment d'homes, dones i infants en la frontera de Cervera de la Marenda. Aquesta exposició també representa un degut reconeixement a totes aquelles persones que van viure i patir aquell exili simplement per enfrontar-se als enemics de la llibertat. Tenim el deure moral de recordar-los i mantenir viu el record de la seva experiència per comprometre'ns a que mai més torni a succeir.
A més, molts d'aquests exiliats van continuar lluiitant per la democràcia contra el nazisme i contra el franquisme fins a la seva fi. L'exili republicà representa la línia de continuïtat de la democràcia i els devem també la recuperació del nostre sistema de llibertats individuals i nacionals.
No podem permetre que les noves generacions ignorin el paper d'aquestes persones ni de tantes altres que des de dins i fora de Catalunya, van oposar-se al franquisme amb totes les seves forces malgrat que això els suposés estar lluny de la seva terra, patir la persecució o fins i tot la mort.
Aquests actes de recuperació de la memòria democràtica també ens impulsen/duuen/porten (no estaria complet sense contribuir) a la reflexió i a la conscienciació sobre les nostres responsabilitats davant el drama de l'exili avui. Segons l'ACNUR, l'Organisme de les Nacions Unides per als refugiats, avui al món hi ha gairebé 10 milions de persones refugiades a les quals podem sumar quasi 13 milions de desplaçats interns. I això sense comptar aquells immigrants que vénen a les nostres terres fugint de la pobresa o de la guerra dels seus països d'origen. Perquè finalment, l'exili és sempre el producte de la pobresa o la violència, en una paraula: de la injustícia. Per tant és un símptoma evident d'un fracàs de la humanitat davant del qual no podem restar impassibles.