Ens han dit que aquesta era una gran setmana per l’educació. Que blindàvem un model educatiu, amb voluntat de romandre en el temps. I que l’acord en aquesta matèria ocupava un espai de centralitat de país. Al meu entendre, s’ha confós centralitat amb el manteniment del status quo, passant d’un Pacte nacional per l’Educació signat amb els actors que havien de tirar endavant la política educativa del país. D’una foto amb més de trenta actors i Govern s’ha passat a una foto de dos, d’en Montilla i Mas. I el preu que s’ha pagat ha estat massa alt, defraudant les expectatives de molta gent de progrés que volien avançar cap a un model que consolidés la idea d’un Servei Públic d’Educació, amb igualtat de drets i obligacions per tots les centres sostinguts amb fons públics.
Com a mostra més d’un botó. La LEC estableix com a principi ordenador del Servei d’Educació de Catalunya el principi de coeducació per mitjà de l’escolarització mixta, que ha d’ésser objecte d’atenció preferent. Però en canvi el propi dictamen del Consell Consultiu troba el redactat ambigu i contradictori amb els principis de la llei. Aquest dictamen diu que l’opció és legítima, però s’adiu poc amb la igualtat de gènere o la coeducació exposades en el preàmbul de la llei. És una opció legítima, però contrària al fer i sentir de la nostra escola i societat, contrària al que la seva pròpia gent els diu en vídeos, cartes i articles i contrària al que altres comunitats autònomes governades pel Partit Socialista estan fent quan els han denegat o retirat el concert. Dit d’una altra manera, és una opció no gaire de país.
Hauria estat raonable que la llei establís que l’obligació del Servei Públic d’Educació (i per tant del concert) és l’escolarització mixta, tal i com ja feia el projecte de llei que va sortir del govern. Però no ha estat possible. Per contra, el text de la LEC estableix que l’escolarització mixta és preferent, però no excloent; i per tant, la LEC tindrà el dubtós honor de ser la primera llei de l’Estat en establir que la separació de nens i nenes és una opció amb dret a concert. I el manteniment d’aquests concerts a Catalunya no respon a l’aval de cap mètode pedagògic, a cap debat de la nostra escola. Respon als interessos de 14 centres concrets i el seu status quo. I lamentem que aquest hagi hagut de ser un dels temes de debat al segle XXI.
A aquest exemple, li podríem sumar exemples clamorosos. No es garanteix la creació de centres públics. Es posa en risc l’escola pública com a vertebradores del sistema educatiu de Catalunya. El compromís no arriba als nivells de finançament compromesos en el Pacte Nacional per l’Educació. Es podrà un adscriure a un centre de primària a un de secundària no pas per criteris de proximitat geogràfica, responent a interessos no pas de l’escola de barri. O la llei permet que a l’hora de donar resposta a les necessitats de les noves places, el govern pugui respondre si fer oferta pública o concertada i permetent que l’oferta pública acabi sent subsidiària de la concertada, cobrint només aquelles demandes que la privada no vol cobrir. Com deia Dolors Camats al Ple del Parlament, no és una llei pedagògica, sinó una llei ideològica.
Aquestes són polítiques que expressen clarament la traducció d’una política sociovergent en matèria educativa. Una política que genera malestar i frustació en molta gent de progrés, que ni comparteix ni entén allò que s’ha fet.
Si això passa és perquè creuen compatible un govern d’esquerres amb pactar polítiques centrals amb CiU, polítiques que creuen de centralitat però que signifiquen la renuncia a canviar res. Pot ser que qui cregui que és possible ho faci per necessitat, ja que l’escenari de coalició amb els d’en Mas seria amb CiU de primer partit del Govern. Però al final tot té un límit, i està clar que la manca de respecte a l’acord d’entesa derivat de pactes amb CiU tenen un límit. Aquesta llei, la d’educació, haurà de ser la primera i l’última excepció.
0 comentarios:
Publicar un comentario